MOVIMENTS ARTÍSTICS Modernisme
EXPLICAció històrica (ALBERT i JUAN)
EL PROJECTE
Comença a l'octubre de 1904 amb l'encàrrec d'un projecte de l'Orfeó Català a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per construir un edifici destinat a ubicar la seva seu social. Aquest projecte, encarregat per l'aleshores president de l'entitat en Joaquim Cabot, i el seu pressupost corresponent, havia estat aprovat per l'assemblea el 31 de maig de 1904. Abans d'acabar l'any es realitzà la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m² i a un preu final de 240 322,60 pessetes, amb la intenció de destinar aquest espai a la construcció de l'edifici. L'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realitzà l'acte de col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de 600 000 pessetes en obligacions amortitzables, al portador, en dues sèries de 500 i 1000 pessetes, a l'interès anual del 4%.
Domènech i Montaner era aleshores una de les figures de referència de Catalunya, tant pel que fa al seu ofici com en relació a la seva activitat política i cultural. Com a arquitecte, ja havia firmat l'Editorial Montaner i Simon (l'actual Fundació Tàpies), el popularment anomenat Castell dels Tres Dragons, i diverses obres de menys volada. Tanmateix, també havia estat un home clau en la presa de consciència política del catalanisme de finals del segle XIX quan va col·laborar en la fundació de la Lliga de Catalunya o, com a president de la primera assemblea de la Unió Catalanista, va signar les Bases de Manresa. A més a més, va presidir els Jocs Florals, l'Ateneu Barcelonès o l'Acadèmia de Bones Lletres.
INAUGURACIÓ
Tres anys més tard, el 9 de febrer de 1908, se celebrà la seva inauguració. L'obra va ser guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments:
Ha estat relativament fàcil la feina confiada a aquest jurat, car, entre els edificis acabats durant l'any 1908, un d'ells s'ha sobreposat, naturalment i sense vacil·lacions, a tots els altres. El superb edifici de l'Orfeó Català compleix plenament la primera condició per optar al premi del Concurs, car es pot dir ben bé que, per ell mateix, embelleix no sols el seu propi emplaçament, sinó que irradia l'ambient d'art, animació i bellesa a tota la seva barriada...
L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics, obres de teatre i, naturalment, les més variades actuacions musicals. Ara com ara continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular.
L'acústica de l'auditori és destacable, especialment per a la música coral i de cambra; en conjunts simfònics grans, presenta alguns problemes en les zones altes. Els millors intèrprets i batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i, alhora, sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.
INAUGURACIÓ
Tres anys més tard, el 9 de febrer de 1908, se celebrà la seva inauguració. L'obra va ser guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments:
Ha estat relativament fàcil la feina confiada a aquest jurat, car, entre els edificis acabats durant l'any 1908, un d'ells s'ha sobreposat, naturalment i sense vacil·lacions, a tots els altres. El superb edifici de l'Orfeó Català compleix plenament la primera condició per optar al premi del Concurs, car es pot dir ben bé que, per ell mateix, embelleix no sols el seu propi emplaçament, sinó que irradia l'ambient d'art, animació i bellesa a tota la seva barriada...
L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics, obres de teatre i, naturalment, les més variades actuacions musicals. Ara com ara continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular.
L'acústica de l'auditori és destacable, especialment per a la música coral i de cambra; en conjunts simfònics grans, presenta alguns problemes en les zones altes. Els millors intèrprets i batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i, alhora, sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.
L'ESCENARI
El Palau de la Música Catalana va ser declarat Monument Nacional l'any 1971. Amb aquest motiu es van realitzar àmplies obres de restauració sota la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.
En la dècada del 1980, l'Orfeó Català decideix efectuar una gran reforma arquitectònica i també jurídica i, així, es va constituir el 1983 el Consorci del Palau de la Música Catalana, mantenint la propietat l'Orfeó però intervenint l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura d'Espanya. Pel que fa a les obres de l'edifici s'encarregà el projecte a Òscar Tusquets i Guillén. Aquestes obres van durar set anys, portant-se a terme tot el projecte de Tusquets, que va ser reconegut amb el Premi FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. Lluís Domènech i Girbau, arquitecte i nét del primer arquitecte del Palau, Domènech i Montaner, va escriure sobre aquestes obres elogiant-les:
La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici annex pels serveis (...) han donat com a resultat una obra coherent i creativa, perfectament al dia pel que fa a seguretat i especificacions de confort i acústica, dintre de l'esperit innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desitjat.
