MOVIMENTS ARTÍSTICS Modernisme

La Barcelona de finals del segle XIX, la de l’Exposició Universal de 1888, era una ciutat en efervescència en què l’arquitectura gaudia d’un moment notable. En aquells anys, l’arquitectura es va convertir en un signe d’estatus social de la pròspera burgesia de l’època. Tenir una casa modernista volia dir figurar, estar al dia en els cercles socials. Per satisfer les expectatives i vanitats dels seus clients, els arquitectes van utilitzar en la seva obra tot un repertori de recursos: ornaments florals, riquesa escultòrica i treball de ferro forjat, formes ondulades, vidrieres policromes, esgrafiats, detalls ceràmics, etc. Sovint, les grans ciutats es poden associar a edificis i monuments, que esdevenen els seus emblemes universals. Tanmateix, aquest no és el cas de Barcelona. La personalitat arquitectònica d’aquesta ciutat es caracteritza més pel seu paisatge urbà que per grans singularitats. Un dels llocs en què aquest paisatge urbà és més excepcional és l’Eixample, una zona en què durant els anys anteriors i posteriors al 1900 es va produir un fenomen arquitectònic extraordinari: el Modernisme, la particular versió local de l’Art Nouveau, corrent de gran explosió creadora que també va deixar la seva empremta en l’arquitectura d’altres ciutats europees com Viena, Munic, Nancy, Brussel·les, Glasgow o Berlín.